Existeix el racisme, l’homofòbia, el masclisme i tantes altres formes de violència social que hem identificat i assenyalat. Però la pregunta que ens fem avui és: què passa amb la discriminació envers les persones amb discapacitat? Aquí apareix una paraula que no tothom coneix i que incomoda precisament perquè assenyala quelcom quotidià i estructural: el capacitisme.
En català, capacitisme es pot entendre com una adaptació construïda sobre l’arrel “capacitat” per descriure una jerarquia social que concedeix superioritat a qui compleix uns estàndards funcionals i morfològics específics. Dit amb menys tecnicismes: el capacitisme és la idea (i, sobretot, la pràctica) que només hi ha una manera legítima de cos i de ment: autònoma, productiva, eficient, “normal”, sense dependència, sense lentitud, sense dolor visible, sense necessitat d’ajustos.
El capacitisme sovint es manifesta en forma d’insults o burles cap a les persones amb discapacitat. Però no només és això: també apareix en la discriminació envers persones que tenen capacitats diferents de la norma. Hi ha sistemes educatius dissenyats per a un sol ritme; feines que només reconeixen un tipus de rendiment; o tràmits burocràtics que no són accessibles per a tothom. Un exemple senzill i quotidià que mostra aquesta discriminació amb claredat és quan una institució pública no té rampa o ascensor: no som davant d’un “problema individual” de mobilitat, sinó davant d’una decisió de disseny que produeix exclusió. Un entorn que, literalment, discapacita. Les conseqüències psicosocials d’aquests actes van generar la necessitat de posar-hi un nom per poder assenyalar-los: el capacitisme.
D’on sorgeix la idea de capacitisme?
Tot i que el menyspreu envers la discapacitat és antic, la força del capacitisme com a concepte és relativament recent i neix d’un desplaçament polític: passar de la caritat als drets, i del problema individual a la responsabilitat social. El terme apareix vinculat al Moviment de Vida Independent i al desenvolupament del Model Social de la Discapacitat, que trenca amb la mirada mèdica clàssica: no nega la dimensió corporal o clínica, però rebutja que aquí s’esgoti l’explicació. La discapacitat, des d’aquest enfocament, no és un atribut personal; és el resultat de viure en una societat construïda per a un ideal estret de “capacitat”.
En aquest marc, es pot plantejar que el capacitisme emergeix com a categoria teòrica i política en estreta conversa amb pràctiques discursives i activismes del feminisme nord-americà dels anys setanta i començaments dels vuitanta. La historiografia del terme sol situar una de les primeres documentacions el 1981, al mitjà feminista Off Our Backs, on apareix ableism (veu anglesa per designar el capacitisme, formada a partir de able —“capaç”, “hàbil”— i el sufix -ism, que remet a un sistema o ideologia). Aquesta dada no és menor: suggereix un origen més proper a la militància i a la necessitat de posar nom a una opressió concreta que no pas a la formalització acadèmica. També s’ha assenyalat un ús institucional primerenc el 1986, vinculat a un comunicat del London Borough of Haringey, cosa que indica el pas des de l’activisme de base cap a la seva incorporació al vocabulari públic de la discriminació.
És a mitjan anys noranta quan arriba una fita clau: les educadores nord-americanes Laura Rauscher i Mary McClintock estableixen una definició comuna del capacitisme com un sistema generalitzat de discriminació i exclusió que oprimeix les persones amb discapacitat. A partir d’aquí, el concepte guanya profunditat i es torna més incòmode: ja no apunta només a “males actituds”, sinó a una estructura que organitza qui entra, qui queda fora i en quines condicions. En conceptualitzacions posteriors, autores com Fiona Kumari Campbell insisteixen que el capacitisme no és una suma de prejudicis, sinó un ordre de vida que produeix privilegis (qui té accés, credibilitat, futur) i exclusions (qui és sospitat, infantilitzat, sobreprotegit o expulsat). En el seu treball es destaca, a més, com el capacitisme opera a través de microagressions i també a través de la seva forma internalitzada: quan la societat repeteix tant un ideal de cos vàlid que aquest ideal acaba habitant la pròpia subjectivitat.
Si algú vol veure aquest canvi històric, el documental Crip Camp funciona com un gran exemple. L’obra situa la discapacitat en el terreny dels drets civils recuperant enregistraments de 1971 i de finals d’aquella dècada, i mostra com es construeix un moviment quan el problema deixa de ser “el meu cos” i passa a ser “la vostra organització social”. Un incident clau que il·lustra aquest punt és la resistència i l’organització col·lectiva que va sorgir al Camp Jened (Nova York), que als anys setanta es va convertir en un espai de comunitat i empoderament. Al documental hi apareixen històries especialment crues de capacitisme, com la que va viure Denise Sherer Jacobson en aquella època. La Denise explica com un metge, incapaç d’imaginar que una dona amb paràlisi cerebral pogués tenir una vida sexual activa, va ignorar els símptomes d’una infecció i va preferir extirpar-li l’apèndix (que estava sa) abans que fer-li un examen pèlvic. Aquell diagnòstic erroni no va ser un simple error mèdic, sinó una forma de violència capacitista: la infantilització sistemàtica que desposseeix les persones amb discapacitat de la seva autonomia, del seu desig i, en última instància, d’una atenció sanitària digna.
Però no tot és negatiu: en termes legals i polítics, s’han produït avenços reals. Les Nacions Unides van proclamar el 1981 com l’Any Internacional de les Persones amb Discapacitat, un primer senyal d’un marc global. Als Estats Units, l’ADA de 1990 va consolidar un enfocament antidiscriminació ampli en ocupació, educació, transport i espais oberts al públic. A escala internacional, la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (adoptada el 2006 i en vigor des del 2008) va fixar el gir: d’“objecte de cura” a “subjecte de drets”. A Espanya, la reforma de l’article 49 de la Constitució va entrar en vigor el febrer de 2024 i s’ha presentat explícitament com una alineació amb l’enfocament de drets. En el marc europeu, la European Accessibility Act va començar a aplicar-se el 28 de juny de 2025, elevant les exigències d’accessibilitat en productes i serveis a la UE.
Tot això importa, però cal una lectura crítica: els canvis normatius no eliminen per si sols els automatismes culturals. A vegades la llei avança i la vida quotidiana es queda enrere; cap canvi legal i polític serà suficient si la societat no és conscient de la xacra que representa el capacitisme en el nostre temps.
Quines idees sostenen el concepte?
Si el capacitisme fos només un conjunt d’opinions desafortunades, n’hi hauria prou amb educació cívica i bona voluntat. El problema és que opera com un sistema, i per això necessita marcs teòrics que el facin visible sense reduir-lo a moralina.
El Model Social de la Discapacitat, associat a la tradició britànica i a autors com Mike Oliver, proposa una distinció clau: una cosa és la deficiència (condició corporal o funcional) i una altra és la discapacitat com a barrera social. En aquesta mirada, la discapacitat no “viu” al cos, sinó en el disseny del que és comú: normes, espais, temps, expectatives. Oliver ho expressa de manera molt directa quan situa el problema “dins de la societat” i no en les limitacions individuals.
En segon lloc, la perspectiva de Foucault no parla de discapacitat de manera específica, però ofereix eines decisives per entendre com es fabrica la “normalitat”. La seva anàlisi de la disciplina i la normalització permet llegir el capacitisme com una dinàmica social: institucions que classifiquen cossos, mesuren rendiment, distribueixen valor i converteixen la desviació en problema. Quan s’espera que el cos sigui dòcil i productiu, la diferència corporal queda situada en el lloc del que és improductiu. El capacitisme no seria, doncs, un error moral aïllat, sinó un efecte d’un ordre que organitza vides segons utilitat.
I, finalment, la interseccionalitat, definida per Crenshaw —teòrica crítica sobre el racisme—, ajuda a evitar una trampa freqüent: parlar de “les persones amb discapacitat” com si fos un grup homogeni. No es viu igual la discapacitat sent dona, migrant, persona racialitzada, pobra o gran. Quan aquestes capes se solapen, també es multipliquen els riscos d’exclusió: més barreres materials, més vigilància, menys credibilitat, més vulnerabilitat institucional. Sense aquesta perspectiva, moltes experiències queden fora del camp de visió i molts casos de discriminació no es poden entendre.
Quan el “positiu” també és capacitisme: paternalisme i inspiració!
Hi ha una forma de capacitisme que sovint passa per “bonica” o “motivadora” i, per això, és tan difícil d’assenyalar: la paternalització. No cal insultar per discriminar; n’hi ha prou de situar la persona amb discapacitat en una posició simbòlica inferior, encara que el to sigui amable. Aquí hi entren frases que semblen elogis però que, en realitat, revelen expectatives baixíssimes: “és un superheroi per estudiar”, “és increïble que amb la seva condició hagi fet això”, “quin exemple de vida”. En el fons, aquest discurs diu: viure la teva vida quotidiana mereix aplaudiments perquè la teva vida s’imagina, d’entrada, com una vida menor.
Stella Young va popularitzar una expressió molt útil per descriure aquest mecanisme: inspiration porn, l’objectificació de la discapacitat perquè les persones que no són discapacitades se sentin inspirades, commogudes o moralment millors. El problema no és reconèixer un assoliment real; el problema és convertir una persona en una eina emocional per als altres. A més, aquesta admiració sol ser condicional: se celebra la persona mentre encaixi en el paper d’“exemple”. Quan demana ajustos, quan s’enfada, quan denuncia, quan no “supera”, apareix l’etiqueta inversa: “difícil”, “queixosa”, “victimista”. Aquest vaivé no és anecdòtic: és una forma de control cultural.
Aquest punt és important en salut mental perquè el paternalisme pot produir una càrrega psicològica específica: l’obligació de ser inspirador, agraït, resilient i amable tot el temps. És a dir, no només s’exigeix adaptar-se a barreres; també s’exigeix fer-ho amb una narrativa emocional acceptable.
Com donem suport des de Minday a les persones que pateixen capacitisme?
A Minday treballem la psicoteràpia online amb una idea clara: hi ha persones que, per la seva casuística vital, han estat més exposades a l’odi, la discriminació o la desvalorització en diferents contextos (escola, família, feina, xarxes socials). El capacitisme és una d’aquestes formes de violència, però no sempre apareix en la seva versió més evident. De vegades es viu com un degoteig: mirades, comentaris, bromes, dubtes sobre la credibilitat (“segur que ho necessites?”), infantilització o exigències de rendiment que afecten la salut mental.
Per això, el nostre acompanyament no està pensat únicament per a qui ha patit episodis greus o continuats de discriminació explícita. També pot ser útil per a persones que han arrossegat experiències que semblen “menors” perquè es normalitzen, però que deixen empremta: bullying a l’escola, riures o humiliacions per no encaixar en els cànons físics, estigmes per moure’s, parlar, aprendre o relacionar-se “d’una altra manera”, o la sensació persistent d’haver d’esforçar-se el doble per ser pres seriosament. En moltes trajectòries, aquestes vivències acaben erosionant l’autoestima i generant hipervigilància, vergonya, inseguretat social o una autoexigència permanent.
En el nostre model de psicoteràpia online, abordem l’impacte psicològic d’haver viscut aquest judici constant. Treballem el malestar emocional associat (ansietat, tristesa, ràbia, culpa, aïllament), però també el que sovint queda per sota: la idea apresa que demanar ajuda “molesta”, que posar límits és “exagerar” o que cal demostrar constantment el propi valor. Quan hi ha capacitisme internalitzat, la teràpia ajuda a identificar com la norma social s’ha convertit en una veu interna (“he de poder amb tot”, “no hauria de necessitar això”, “si em queixo, em rebutgen”) i a reconstruir una relació més amable i realista amb les pròpies necessitats que ajudi a millorar el benestar emocional.
Si sents que la discriminació, l’odi o el judici cap al teu cos està afectant la teva salut mental, a Minday hi trobaràs un espai online professional, confidencial i sense judici.