L’odi a les xarxes socials s’ha convertit en una de les formes més esteses de violència en línia. Sovint es presenta com un excés puntual, una polèmica passatgera o un simple «conflicte digital», però l’evidència psicològica mostra que els seus efectes sobre la salut mental són profunds, acumulatius i, en molts casos, poden arribar a generar psicopatologia.
En un context en què una part important de la nostra vida relacional té lloc en entorns digitals, minimitzar l’impacte de l’odi en línia equival a ignorar una font estructural de malestar psicològic. No es tracta només d’interaccions incòmodes a Internet, sinó d’experiències que afecten el benestar emocional, l’autoestima i que, en alguns casos, condueixen a la necessitat de dur a terme teràpia psicològica.
L’odi en línia no és un acte individual aïllat
Des de la psicologia social i els estudis sobre comunicació digital, l’odi a les xarxes no s’explica adequadament com una simple pèrdua de control emocional. Investigacions recents assenyalen que el discurs d’odi en línia compleix funcions socials clares: proporciona validació, reforça la identitat grupal i genera sentiment de pertinença entre les persones que participen en l’agressió.
Aquesta dada és clau per comprendre per què l’odi es reprodueix amb tanta facilitat en entorns digitals. No ens trobem davant d’un dèficit individual d’empatia, sinó davant d’una forma d’interacció social normalitzada, reforçada per l’arquitectura de les plataformes en línia i de les xarxes socials. Les xifres en confirmen l’abast: entre un 42 % i un 67 % de joves adults han estat exposats a missatges d’odi o a continguts degradants a les xarxes socials, i aproximadament un 21 % declara haver-ne estat víctima directa. Des d’una perspectiva de salut mental, això implica que una part significativa de la població està potencialment exposada a factors de risc psicològic de manera continuada.
Violència en línia i psicoteràpia: quan el malestar deixa de ser anecdòtic
L’impacte de l’odi a les xarxes sobre la salut mental no és especulatiu. Revisions sistemàtiques i estudis longitudinals mostren associacions consistents entre experiències de ciberassetjament, discurs d’odi en línia i símptomes d’ansietat, estrès i depressió. En adolescents i joves, la victimització digital s’associa amb un major risc d’ideació suïcida, problemes de regulació emocional i consum de substàncies un any després de l’exposició. Aquestes dades ajuden a entendre per què cada vegada més persones arriben a la consulta de Minday assenyalant experiències d’assetjament en línia com una part central del seu malestar.
Des de la psicologia clínica, resulta especialment rellevant el caràcter persistent del dany digital. A diferència d’altres estressors socials, el contingut en línia:
- roman accessible,
- pot reactivar-se constantment,
- s’exposa davant audiències àmplies,
- i dificulta la percepció subjectiva d’escapament.
Tot plegat incrementa la probabilitat que el malestar es cronifiqui i requereixi una intervenció terapèutica.
Resiliència, afrontament i límits de la responsabilitat individual
En el discurs públic sobre salut mental en línia, sovint s’insisteix en la resiliència i l’afrontament individual com a principals solucions. Tanmateix, la recerca matisa aquesta idea. Les dades indiquen que la resiliència pot reduir parcialment l’estrès associat al ciberassetjament, però no protegeix de manera consistent davant l’ansietat o la depressió. Aquesta troballa és clau per a la psicoteràpia contemporània: suggereix que no n’hi ha prou amb reforçar recursos individuals si no s’aborden les condicions socials i digitals que generen el dany. En cas contrari, la teràpia corre el risc de medicalitzar un problema estructural.
El límit de l’humor negre
Un dels mecanismes més eficaços per normalitzar l’odi a les xarxes és l’humor negre. Sota l’etiqueta de «broma» o «ironia», es legitimen discursos que ridiculitzen, cosifiquen o deshumanitzen altres persones. Aquest tipus d’humor no és innocu des del punt de vista psicològic.
L’humor negre en línia actua com un amortidor moral: redueix l’empatia, neutralitza la percepció de dany i converteix l’agressió en entreteniment. En termes de salut mental, aquest procés afavoreix la normalització de la violència simbòlica i dificulta que les persones que la pateixen legitimin el seu propi malestar o busquin ajuda psicològica.
A més, l’humor que humilia genera una elevada interacció, fet que en reforça la circulació a les plataformes digitals. Així, la deshumanització no només es tolera, sinó que és premiada algorítmicament, contribuint a un entorn en línia psicològicament hostil.
Conclusió
Des d’una perspectiva psicològica rigorosa, l’odi a les xarxes no pot abordar-se únicament com un problema individual ni exclusivament clínic. Es tracta d’un fenomen comunitari que afecta la salut mental col·lectiva i que acaba arribant, de manera indirecta, als espais de psicoteràpia.
Pensar l’odi en línia implica reconèixer que:
- no tot el malestar és intrapsíquic,
- no tota intervenció pot recaure en la teràpia individual,
- i no tota violència deixa marques visibles, tot i que sí psicològiques.
Anomenar l’odi a les xarxes com un problema de salut mental no és exagerar: és assumir que la manera com ens relacionem digitalment té conseqüències reals sobre el benestar emocional i psicològic de les persones.