Amb l’arribada de Halloween, abunden els relats sobre assassins i ments criminals. A Minday preferim aprofitar aquest moment per reflexionar sobre un fenomen real i clínicament rellevant: la psicopatia.
Lluny dels estereotips del cinema, el psicòpata no sempre és violent ni fàcilment reconeixible. Sovint és algú que aparenta normalitat, s’integra socialment i utilitza la manipulació com a forma de control interpersonal.

A través de tres figures molt diferents —Charles Manson, Rosa Peral i Adolf Hitler— analitzem com la psicopatia pot manifestar-se en el carisma, en la intimitat i en el poder.

Què és la psicopatia?

El DSM-5 (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, APA, 2013) descriu la psicopatia dins del trastorn de la personalitat antisocial, caracteritzat per un patró persistent d’insensibilitat, manca de remordiment, manipulació i egocentrisme.
A diferència d’altres trastorns, aquestes persones entenen perfectament les normes morals, però no les experimenten des de la comprensió emocional.

El psicòleg forense Robert D. Hare, creador de la Psychopathy Checklist–Revised (PCL-R), la defineix com una estructura de personalitat marcada per encant superficial, manipulació interpersonal i absència d’empatia afectiva. Hare distingeix entre empatia cognitiva —la capacitat de comprendre què senten els altres— i empatia afectiva —la capacitat de compartir o ressonar amb aquesta emoció—. El psicòpata domina la primera i manca de la segona, cosa que li permet comprendre sense sentir i actuar sense culpa.

Per la seva banda, el criminòleg i psicòleg Vicente Garrido Genovés adverteix que “no tots els criminals són psicòpates, però tots els psicòpates generen patiment”. Amb això subratlla que, fins i tot sense delinquir, solen causar dany emocional en el seu entorn mitjançant el control, l’explotació o l’engany, perquè no reconeixen el patiment aliè com a significatiu.

La psicopatia, per tant, no es defineix per la violència, sinó per l’absència de comprensió emocional i de vincles genuïns amb els altres.

Charles Manson: el psicòpata carismàtic

Durant els anys seixanta, Charles Manson va fundar a Califòrnia La Família Manson, un grup de joves —principalment dones— a qui prometia llibertat espiritual i un nou sentit de comunitat. En realitat, estava creant una xarxa de dependència emocional i manipulació psicològica.

L’any 1969, Manson va ordenar els assassinats de set persones, entre elles l’actriu Sharon Tate, embarassada de vuit mesos. Tot i que no va participar directament en els crims, la seva influència sobre els seguidors va ser total: els va convèncer que matar era necessari per desencadenar una suposada revolució racial.

El seu perfil encaixa amb el psicòpata carismàtic descrit per Hare: narcisista, persuasiu, manipulador i emocionalment fred. Manson tenia una gran empatia cognitiva —sabia llegir les emocions i les mancances dels altres—, però una absència gairebé completa d’empatia afectiva.
Aquesta combinació li permetia detectar vulnerabilitats i aprofitar-les sense sentir remordiment. El seu lideratge es basava en la manipulació psicològica i en un discurs que barrejava espiritualitat, por i promeses de pertinença.
En ell, la violència va ser delegada, però la responsabilitat moral, plenament conscient.

Rosa Peral: la psicopatia relacional

El conegut com a crim de la Guàrdia Urbana (Barcelona, 2017) va tenir com a protagonista Rosa Peral, agent de policia i mare de dues filles. Va mantenir relacions sentimentals amb dos companys del cos i, al maig de 2017, juntament amb un d’ells, va assassinar la seva parella, Pedro Rodríguez, el cos del qual va ser trobat calcinat dins d’un cotxe al pantà de Foix (Tarragona).

El cas va ser analitzat al programa Crims de TV3 i més tard adaptat com a sèrie a Netflix amb el títol El cuerpo en llamas.
Durant el judici, Peral va mostrar una gran habilitat per manipular la narrativa dels fets, intentant atribuir la responsabilitat del crim a la seva parella sentimental, l’home al qual ella mateixa havia induït a participar. Els pèrits van descriure trets de narcisime, fredor emocional, domini afectiu i absència de remordiment.

Peral exercia control a través del vincle. Combinava mostres d’afecte amb períodes de rebuig, generant en la seva parella una dependència emocional intensa. Aquest patró —d’atracció i càstig alternats— explica per què la seva parella va arribar a actuar en contra del seu propi criteri moral.
El seu cas reflecteix un perfil complex, capaç de mantenir una vida aparentment normal mentre utilitzava les emocions alienes com a instrument de control.

Adolf Hitler: la psicopatia del poder

Adolf Hitler, líder del Tercer Reich, és l’exemple més extrem de psicopatia projectada en el poder polític. Sota el seu mandat es va executar el genocidi de més de sis milions de jueus, a més de milions de víctimes civils i militars durant la Segona Guerra Mundial.

Tot i que el seu diagnòstic clínic ha estat debatut, la majoria d’especialistes coincideixen que Hitler mostrava trets psicopàtics de tipus narcisista i paranoide: egocentrisme absolut, manca d’empatia, necessitat de domini i una justificació ideològica de la violència.
El seu carisma oratori i la seva comprensió del descontentament social li van permetre mobilitzar masses senceres. Va manipular el ressentiment col·lectiu i el va transformar en obediència, construint un relat en què l’eliminació de grups sencers semblava moralment necessària.

Aquest fenomen coincideix amb el que Babiak i Hare (2006) anomenen psicopatia organitzacional: individus sense empatia que prosperen en jerarquies, on la seva fredor es confon amb lideratge. En Hitler, la psicopatia es va convertir en doctrina política i en sistema d’extermini.

Què tenien en comú aquestes tres ments?

Tot i provenir de contextos molt diferents, Manson, Peral i Hitler comparteixen una mateixa estructura psicològica: la capacitat de disfressar el buit emocional sota una aparença de normalitat.
Tots tres van ser percebuts, en algun moment, com a persones carismàtiques o admirables. Vicente Garrido anomena aquest tipus de perfil el “psicòpata integrat”, és a dir, algú que funciona amb aparent normalitat social mentre utilitza els altres per satisfer les seves necessitats.

També comparteixen l’absència d’acompanyament o intervenció psicològica durant el seu desenvolupament. Els trets que més tard es van amplificar —egocentrisme, manipulació, fredor— van passar desapercebuts o van ser interpretats com a intel·ligència, lideratge o seguretat.
Detectar a temps aquests patrons no pretén estigmatitzar, sinó prevenir el dany emocional i social que poden generar. El treball psicològic precoç pot ajudar a contenir l’evolució de personalitats amb escassa comprensió emocional i tendència al control.

Reflexió final

Tot i que per Halloween abunden els fantasmes i els monstres ficticis, el més aterridor pot ser la ment humana quan perd tota capacitat d’empatia.
Comprendre la psicopatia des de la psicologia ens recorda que la manca de comprensió emocional pot derivar en manipulació, abús o violència, i que la prevenció i l’educació emocional continuen essent les eines més eficaces per evitar-ho.