Una reflexió sobre com les xarxes ens condicionen el nostre desenvolupament moral

Per Maria Martí 

Psicòloga i Psicopedagoga

Quan parlem de l’adolescència o de l’adolescent ho fem des d’uns puntals més o menys fixos: el seu desenvolupament físic, el seu desenvolupament emocional i el seu desenvolupament social relatiu a la pertinença al món. Preocupats per la complexitat d’aquesta etapa, ens movem d’una d’aquestes esferes a una altra, intentant respondre de la millor manera possible a les mil i una dificultats que ens proposa el món modern. Però hi ha una esfera amb freqüència oblidada, o relegada a un segon pla: la cognitiva-moral. En un món d’ideologies imposades amb calçador, d’algoritmes que viren cap a corrents polítics d’odi o de noves tecnologies com la intel·ligència artificial (que no sabem quines conseqüències comportarà), resulta pertinent preguntar-nos: com formen la moral els adolescents d’aquesta època? A partir de què, o des d’on, poden acabar decidint i actuant en funció del que consideren que són el bé i el mal?

Ja va afirmar Jean Piaget, pare de la psicologia evolutiva, que durant l’adolescència s’adquireix la capacitat de pensament formal. És a dir, la capacitat de raonar de manera abstracta, de formular hipòtesis i de considerar múltiples perspectives més enllà de la pròpia. De fet, és a partir d’aquesta evolució cognitiva que pot emergir un judici moral més sofisticat. El psicòleg americà Lawrence Kohlberg aprofundeix en aquesta qüestió a través de la seva teoria dels estadis del desenvolupament moral. Segons ell, els adolescents –i en general les persones– passen per diferents fases en la manera d’entendre la moralitat. Primer, solen moure’s dins d’un estadi convencional, on les decisions es prenen a partir de l’aprovació dels altres i del respecte a les normes establertes. En aquest punt, el que importa és “fer el correcte” segons el que dicta la societat, la família o l’autoritat. Més endavant, però, hi ha la possibilitat d’accedir a un estadi postconvencional, on les accions ja no es justifiquen només per complir normes o agradar als altres, sinó per principis ètics autònoms, reflexionats i assumits com a propis. Per exemple, en el primer nivell un adolescent podria dir “jo no conduiré mai a més de 120 km/h perquè es il·legal”; en canvi, en la fase postconvencial, el raonament seria “jo sé que no haig de conduir a més de 120 km/h, però si han d’operar al meu fill d’apendicitis aniré més ràpid perquè no puc permetre que la situació empitjori”. Així i tot, malgrat que l’autor ho presenta de manera seqüenciada, aquest progrés no és lineal ni està garantit, ja que hi intervenen múltiples factors socioculturals, educatius i relacionals que poden facilitar o limitar l’assoliment d’una autonomia moral veritable.

Quan penso en la meva adolescència, i reflexiono sobre l’adquisició d’una moral pròpia, se’m plantegen diversos escenaris. D’entrada, la meva criança. Em van criar en un cristianisme que, tot i ser lax i més cultural que no pas devot, va familiaritzar-me amb la culpa i unes idees clares respecte a la bondat i la maldat. En termes de la teoria de Kohlberg, per tant, aquest moment vital s’ubicaria a l’etapa convencional. A mesura que em vaig anar fent gran, i vaig anar desafiant cada vegada més aquests ideals, em vaig poder anar desplaçant cap a un estadi postconvencional que em va capacitar per començar a raonar sobre principis ètics propis. Ara bé, aquesta és la seqüència que la teoria fa preveure; en retrospectiva, m’adono que el meu recorregut no va ser exactament així.

Els entorns de socialització exerceixen una influència decisiva en la manera com cada individu transita els estadis morals. No ens desenvolupem en un buit neutral, sinó dins de contextos concrets que orienten, acceleren o fins i tot distorsionen el nostre itinerari. Al bell mig de la meva adolescència va emergir amb força Instagram, i com tots els que en som o n’hem estat usuaris, Instagram ens va obligar a desplegar formes de conducta orientades a gestionar la nostra imatge davant dels altres. Això va significar que, en lloc d’avançar cap a una autonomia ètica en el sentit postconvencional que descriu Kohlberg, sovint em trobava enganxada a una lògica de validació externa, mediatitzada ara no per normes socials explícites, com més aviat encobertes. Un exemple d’aquest desplegament encobert és l’anomenat activisme digital, que consisteix a defensar causes socials o polítiques a les xarxes socials i que pot ser més o menys performatiu: l’existència de fils informatius no verificats amb milers de retuits, hashtags utilitzats com a credencial moral –el famós #PrayFor____ de personatges públics–, o imatges filtrades que actuen com a acceleradors simbòlics d’una indignació col·lectiva. És precisament aquesta, la trampa de tot plegat; si bé hi pot haver una intencionalitat altruista i genuïna darrere, aquesta manera d’utilitzar les xarxes també consolida una imatge pròpia, una imatge de persona compromesa, informada i en última instància bondadosa. En altres paraules, el gest comunica valors, però també genera estatus. La meva solució a la cruïlla va ser desvincular-me de les xarxes. De fet, potser va ser aquest acte el que més em va acostar a l’assoliment d’un estadi moral postconvencional. En certa manera, això va suposar deixar d’existir simbòlicament, però també em va obrir i permetre l’espai per refinar les meves opinions i els fonaments de la meva moral des d’una distància menys contaminada.

Amb tot, no és l’objectiu d’aquest breu assaig argumentar en contra d’aquest activisme, o renegar contra la possibilitat política de les xarxes. De fet, la seva possibilitat associacionista i de mobilització és potser la seva característica més lloable. L’objectiu d’aquest assaig és plantejar la dificultat de l’adquisició de la moral, particularment en l’adolescència i, per tant, del treball que podem fer a casa nostra i a les nostres escoles amb els nostres infants i joves. Com podem treballar amb la informació que comença a germinar al sistema cognitiu d’un adolescent a partir d’un tiktok, i assegurar-nos que la seva vinculació amb les coses que li importen no és superficial ni performativa, sinó implicada i real? Més encara, com podem esbrinar quines són les coses que li importen? Què vol dir, tenir principis ètics propis? Qui o què informa aquests principis? Llenço aquestes preguntes perquè, en l’actualitat, els marcs que informaven la moral en èpoques passades s’han vist parcialment substituïts per altres instàncies de poder algorítmiques, dominades per grans empreses tecnològiques. La nostra experiència vital: què llegim, què veiem, amb qui ens relacionem, quines són les nostres opcions… està filtrada i jerarquitzada per sistemes de recomanació i per la lògica de mercat que hi ha al darrere. Així doncs, la qüestió ètica no pot separar-se de la realitat tecnològica que l’emmarca. En aquesta realitat, doncs, poden ser nostres, els principis morals?

Amb el temps he entès que construir una moral pròpia no implica arribar a una veritat definitiva, sinó sostenir un compromís constant amb el pensament crític i la coherència. A títol personal, allunyar-me de les xarxes va ser un gest simbòlic d’autonomia, però el repte real és mantenir aquesta llibertat enmig d’un món d’inèrcia homogeneïtzadora que ens vol visibles i acrítics. Potser la maduresa moral consisteix precisament en això: aprendre a pensar, sentir i actuar des d’un lloc intern que no depengui de cap algoritme o autoritat instructora, sinó d’una convicció pròpia que es forja de manera alineada amb els nostres valors i compromisos socials.